Sr. President,
Som conscients que assumirà l’encàrrec de presidir el Govern en un context de grans dificultats econòmiques, de distanciament entre la ciutadania i la política i en el qual haurà de donar respostes convincents davant els múltiples reptes actuals.
La ciutadania viu perplexa davant la sensació de que els governs del món democràtic acaben per plegar-se a unes exigències que no emanen del sentir popular sinó d’uns interessos econòmics globals. Exigències que, enmig de l’opacitat i la desregulació, acaben per beneficiar a uns pocs. Així, sembla difícil evitar que la gent pensi que paga els plats trencats d’una festa en la qual no van decidir ni el menjar ni els convidats.
Una globalització econòmica sense regulació ens ha conduït a una democràcia assetjada pels mercats i de precària credibilitat. La comunitat internacional, més enllà de reaccionar amb mesures urgents davant el que esdevé, ha d’escometre una revisió a fons dels acords, mecanismes i estructures en els quals es fonamenta l’actual sistema econòmic.
Si, com sembla, s’opta per reduir la despesa pública i les inversions, no podem assistir impassibles a la retallada de prestacions socials, sanitàries i educatives –totes elles sempre fonamentals però encara més en un context de crisi que comporta més precarietat a bona part de la població- o a la inversió en ciència i innovació. És essencial generar un altre sistema econòmic que pugui ser més just, sostenible, productiu i sòlid.
No assistirem impassibles a la reducció d’inversions i despeses crucials per al benestar i la protecció de la qualitat de vida mentre es continua mantenint una descomunal despesa militar.
Sabem que no és un cas específic d’Espanya. Els principals països del món, encapçalats pels Estats Units, mantenen una immensa maquinària bèl·lica. Si tenim en compte les greus manques que afecten a la majoria dels habitants del planeta, el desenvolupament d’aquest desmesurat arsenal constitueix un autèntic insult. Lamentablement, aquest model es projecta amb força i els països emergents s’esforcen a copiar els mateixos models. Per això, l’increment de la despesa militar, la producció de nous sistemes armamentístics o l’adquisició de noves armes al mercat internacional són pautes habituals de molts països. Cal recordar que, tal com apuntava el recent Informe del SIPRI, la despesa militar mundial, malgrat els 4 anys de crisi econòmica, va pujar a tot el món un any més, fins a aconseguir l’escandalosa xifra d’1,6 bilions de dòlars.
Mentre, els Objectius del Mil·lenni –que ens recorden les urgents necessitats que hauríem d’atendre si volem reduir les amenaces que la gana, la falta de salut o d’educació suposen per a la població mundial- segueixen incomplint-se any rere any.
Es tracta d’una política errònia propiciada pels grans productors d’armament, que confon seguretat amb militarisme. Com es pot aprovar que per fer front a suposades amenaces militars s’inverteixi tants diners i per evitar riscos reals que es porten la vida de milions de persones acceptem impassibles que no existeixen mitjans?
En el cas espanyol, comprovem amargament algunes decisions de successius governs, que sempre hem considerat errònies però que ara, a més, estan impactant greument sobre l’economia. S’ha decidit participar en grans projectes armamentístics (avió de combat europeu Eurofighter, carros de combat Leopard, etc.), sense valorar si eren realment necessaris i es corresponien amb una visió global i moderna de la seguretat. En qualsevol cas, amb independència de la seva conveniència, han constituït un desastre financer.
Dedicar més de 16.000 milions d’euros per 2011 a la despesa militar –tenint en compte totes les partides, no solament el que gestiona el Ministeri de Defensa- ens sembla una desraó. Les possibles missions internacionals, argument habitual per justificar una alta dotació en armes als exèrcits, no precisen d’aquesta enorme despesa i, en concret, de l’adquisició o fabricació d’armes, imposades per la pertinença a l’OTAN –és increïble que la UE no sigui encara autònoma en matèria de seguretat- i que, en bona mesura, són pròpies de conflictes pretèrits.
Quan fa 14 mesos publiquem en aquestes mateixes pàgines l’article ‘Crisi, despesa militar i desarmament’ (El País, 2 d’agost de 2010) volíem alertar sobre la greu crisi econòmica i la necessitat d’establir unes prioritats adequades a l’hora de plantejar-se retallades de la despesa pública. Durant aquests mesos hem vist com la crisi econòmica s’aguditzava sense que les mesures d’austeritat hagin aconseguit a la despesa militar.
Però alhora hem estat testimonis de dos fenòmens de gran transcendència.
D’una banda, milers i milers de dones i homes del món àrab han dit “Prou!”. Han cridat al món que també volen viure amb dignitat, aspirar a la justícia i gaudir de la llibertat. Han fet trontollar, i caure en alguns casos, a dictadors que lamentablement, comptaven amb el suport interessat de bona part de les democràcies occidentals. Amb les modernes tecnologies de la informació i la comunicació, que permeten la lliure expressió i la participació no presencial, la ciutadania ja no només compte en les eleccions. Haura de compte també després. Poden influir i decidir. I han de fer-ho.
D’altra banda, a Espanya irrompia amb força el moviment del 15 M, internacionalitzat mesos després amb la mobilització del 15 0. Unes mobilitzacions sorgides de la disconformitat i indignació de moltes persones davant la degradació de la qualitat de vida, la pèrdua de capacitat democràtica de dirigir l’economia i l’allunyament de la política de les seves autèntiques responsabilitats.
Per tot l’anterior ens sembla que protegir la despesa social i dirigir les possibles retallades cap a la despesa militar és una mesura que enforteix la democràcia, millora el benestar i envia a la ciutadania un missatge positiu, en prioritzar l’agenda social en un context de crisi aguda.
Sr. President: li agrairem que tingui en compte aquestes reflexions i suggeriments.
Signen aquest article:
Federico Mayor Zaragoza, presidente Fundación Cultura de Paz
Santiago Álvarez Cantalapiedra, director CIP-Ecosocial
Jordi Armadans, director Fundació per la Pau
Alfons Banda, coordinador Comité Interenacional Fundacío per la Pau
Manuel Dios Diz, presidente Seminario Galego de Educación para a Paz (SGEP)
Vicenç Fisas, director Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)
Rafael Grasa, presidente Instituto Català Internacional per la Pau (ICIP)
Carmen Magallón, vicepresidenta Asociación Española de Investigación para la Paz (AIPAZ)
Manuel Manonelles, director UBUNTU y Fundación Cultura de Paz Barcelona
Vicent Martínez Guzmán, director honorífico Cátedra UNESCO Filosofia Pau Universidad Jaume I de Castelló de la Plana
Xavier Masllorens, presidente Fundació per la Pau
Manuela Mesa, presidenta Asociación Española de Investigación para la Paz (AIPAZ)
Beatriz Molina, directora Instituto de la Paz y los Conflictos Universidad de Granada
Arcadi Oliveres, presidente Justícia i Pau Barcelona
Pere Ortega, presidente Federació Catalana d’ONG per la Pau
Gorka Ruiz Santana, presidente Foro Asociaciones de Educación en Derechos Humanos y por la Paz del País Vasco.