Nous camins des de la lluita antimilitarista

Per: Ainhoa Ruiz

El creixent impuls institucional que s’està donant tant des de la Generalitat (Resolució 1141 / X, de 16 de juliol de 2015, i la Moción55 / XI de 14 de juliol de 2016), com des de l’Ajuntament de Barcelona (Declaració Institucional del Plenari del Consell municipal de Barcelona de 26 de febrer de 2016) a algunes reivindicacions històriques de la lluita antimilitarista, ens porta per fi a tractar debats escassament oberts a la societat i al públic en general, en un marc on l’antimilitarisme sembla estar relegat a l’oblit ara que la formació militar no és una obligació a l’Estat espanyol, i per tant ha deixat de ser una lluita de primera línia com podríem dir que ho va ser llavors.

Dins d’aquest context social i institucional podem remarcar la importància d’obrir una nova etapa per a la lluita antimilitarista. Això queda reflectit en diversos punts, el primer com les reivindicacions antimilitaristes revelen el paper d’institucions que podríem titllar de antidemocràtiques, com està demostrant ser la Fira de Barcelona, que tot i rebre i tenir una gran part de participació pública treballa al marge de la voluntat popular traduïda en resolucions institucionals, que s’estan vulnerant quan es permet l’ampliació de l’espai ocupat per l’exèrcit en un espai educatiu.

brsmall.previewHi ha un bloqueig deliberat, per tant, del debat que planteja l’antimilitarisme lligat al món de l’educació per part d’una administració que no hauria de tenir aquest paper, i que atorga més importància a les veus que justifiquen la presència de l’exèrcit en espais educatius, i fins i tot d’oci infantil, sota l’argument que és una professió més.

Sembla obvi remarcar que l’exèrcit no suposa una sortida professional més, ja que conté tota una implicació d’un model de resolució de conflictes i, podríem dir, de teories sobre el model de relacions interestatals mundial sobre el qual en cap moment la societat ha tingut un debat públic com es podria esperar en administracions amb participació pública que es vulguin anomenar democràtiques. El context educatiu s’ha de construir com un entorn que precisament obri espai per qüestionar, sent aquest aspecte el que podríem considerar la seva principal funció.

El segon punt és el que obre una qüestió que podríem considerar fins i tot més important, que és el ressorgiment i reubicació de les lluites antimilitaristes, que de nou cobren tot el seu sentit per a gent que estaven fora d’elles, d’una banda, a causa del grau de conflictivitat global, d’altra manera que aquest context està generat, que es tradueix en la greu situació que pateixen les persones en cerca de refugi que toquen a les portes d’una Europa ja popularment anomenada “Europa Fortalesa”.

És a dir, control de fronteres per part d’agències de seguretat com Frontex, l’agència de “gestió” de fronteres de la Unió Europea, formada per agents policials armats, ús de drones per al control de les seves vores i tecnologies i serveis d’intel·ligència de control migratori. Un model de seguretat sense cap dubte construït des d’una perspectiva militarista.
politica-3
Mentre que la política estatal de la seguretat armada ens diu que el problema són aquells que fugen de la guerra pel seu potencial terrorista, la lluita antimilitarista assenyala que el problema ve de molt més enrere, de tot aquest conglomerat de polítiques que entren dins del que que podríem anomenar militaristes; comerç d’armes, imposició de la raó política per l’ús de la força, jerarquització de les relacions internacionals, ingerències de tota mena a nivell internacional i increment de la inseguretat fora de les fronteres estatals a causa d’intervencions armades. El que ha vingut sent el model de realpolitik exercit per gran part dels Estats occidentals, on el que compta és la correlació de forces -coercitivas- dels Estats.

Davant d’això podem confirmar que lluita antimilitarista obre el camí per a nous paradigmes sobre la seguretat i la defensa i sobre els espais que, com la Fira de Barcelona, tanquen aquest debat davant mandats institucionals clars. Ara bé, el primer pas per part de les societats està en acceptar que cal acceptar certs graus d’inseguretat, inevitables, en aquest món, si no volem viure en una gàbia construïda amb el nostre consentiment que ens aïlli del tot, i per això l’ lluita antimilitarista també ens obre camí.

Leave a Reply