La militarització de la pandèmia

Publicat a la revista Eines (PDF) de Sindicat USTEC

El protagonisme atorgat a l’Exèrcit, a la Guàrdia Civil i als cossos policials

“Vamos a ganar esta guerra, ¿verdad, general?”, va dir contundent Margarita Robles, ministra de Defensa, adreçant-se al Jefe del Estado Mayor de la Defensa (JEMAD), el general Miguel Ángel Villaroya, el passat 26 d’octubre en una polèmica festa de lliurament de premis organitzada pel diari El Español. La ministra Robles, emprant en el seu discurs un notori estil marcial, es referia a la pandèmia global, a la malaltia per coronavirus (COVID-19). “Vamos a ganar esta guerra, ¿verdad, general?”.

A mitjan març, quan el govern de l’Estat espanyol va declarar per primer cop l’estat d’alarma, va sorprendre i indignar, per incongruent i absolutament esperpèntic, el protagonisme que des del primer moment el govern espanyol va atorgar als militars, a la Guàrdia Civil –paradoxalment anomenada la Benemérita– i als diversos cossos policials a les rodes de premsa. Des de bon principi, el moviment antimilitarista –les entitats i organitzacions que treballem pel foment de la pau– vam rebutjar i denunciar categòricament aquesta visibilitat, la presència persistent, dels alts comandaments de l’Exèrcit i de la resta de cossos armats als mitjans de comunicació en comptes que el protagonisme l’assumís a qui li pertocava: l’equip estatal de coordinació de l’evolució de la pandèmia, persones de l’àmbit científic expertes en epidemiologia i en recerca, el sector sanitari… i, evidentment, els i les responsables polítics del govern en comptes de donar veu a les Forces Armades. Tot plegat, inaudit. En cap dels estats del nostre entorn s’havien vist aquest tipus d’imatges que, malauradament, en massa ocasions han evocat temps pretèrits i un patètic anacronisme.

Tot indica que aquesta posada en escena –que va perdurar força temps– es va plantejar com una maniobra de màrqueting militar, una operació de maquillatge de l’Exèrcit, i també de la Monarquia, ambdues institucions hereves del franquisme i amb una percepció força deteriorada els darrers temps en molts àmbits. Vindria a ser la versió “casolana” de les anomenades missions internacionals de pau –“d’ajuda humanitària”, en diuen–, que l’Exèrcit espanyol ha dut a terme els darrers anys enviant tropes a determinades zones en conflicte bèl·lic. I això, sens dubte, en alguns sectors socials té una incidència amb connotacions positives i es valora satisfactòriament. Per tant, és molt important explicar que el desplegament d’efectius militars a l’Estat espanyol durant aquests mesos de pandèmia ha estat ínfim respecte el nombre de personal dels serveis, organitzacions i cossos civils d’emergència. I en canvi, intencionadament, s’ha posat el focus mediàtic en la Unidad Militar de Emergencias (UME) sobredimensionant la seva tasca –muntatge d’equipaments o desinfecció de determinats espais­–, amb un clar objectiu: aprofitar les circumstàncies per intentar “blanquejar” una mica més la imatge de les Forces Armades.

El Govern de Catalunya no ha estat una excepció a l’hora d’escenificar en algun moment una parafernàlia uniformada similar. Cal recordar la roda de premsa del passat 25 d’octubre en la que Miquel Sàmper, conseller d’Interior de la Generalitat, va comparèixer acompanyat del comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Eduard Sallent, i del subdirector general de Protecció Civil de Catalunya, Sergio Delgado, per comunicar la restricció de la mobilitat nocturna, eufemisme de “toc de queda”, i detallar-ne les mesures “sense vocació coercitiva”, segons va exposar. Toc de queda: terminologia intrínsecament castrense, com també ho és estat d’alarma, estat d’excepció i estat de setge.

I així mateix, a Catalunya no s’han tingut en compte els reiterats oferiments dels diversos cossos de bomberes i bombers, de la Federació de Cooperatives Agràries o dels i les agents rurals, per exemple. I tampoc de bon principi es va trucar a la porta del ric teixit associatiu i de les entitats de l’àmbit de la solidaritat, el desenvolupament i la cooperació internacional amb molta expertesa que hi ha arreu del país (Entrepobles, Sodepau, Open Arms…). Són sectors i organitzacions amb llarga experiència, experiència que s’ha infrautilitzat. I això no s’entén quan n’hi ha que han manifestat durant aquests mesos en diverses ocasions la seva capacitat d’actuació ràpida, de coordinació i de treball en equip, el coneixement de la logística sanitària i del terreny, el domini de les eines i dels recursos necessaris en totes les tasques, i més, que les que han dut a terme arreu els militars.

En aquest context, la Campanya Desmilitaritzem l’Educació va elaborar i promoure que el passat 18 de setembre el Parlament de Catalunya aprovés per majoria una Proposta de resolució (“Per la construcció de la cultura de la pau i la desmilitarització”) en el marc del tercer i darrer ple de Debat de Política General d’aquesta legislatura. En aquesta proposta, el Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a:

1.- Implementar la Moció 55/XI Sobre la desmilitarització de Catalunya, que va aprovar el Parlament de Catalunya el 14 de juliol de 2016.

2.- Fer totes les accions necessàries per a evitar la presència de cossos policials –Mossos d’Esquadra, policia local, policia estatal…– amb armes als recintes i a les aules d’escoles, instituts, universitats, centres formatius o espais de lleure quan aquests hi assisteixen per a fer xerrades de formació viària o de seguretat a les xarxes, entre d’altres.

3.- Elaborar un pla de formacions, tallers i orientacions en seguretat viària o seguretat a les xarxes que sigui desenvolupat per professionals amb acreditació i expertesa en l’àmbit educatiu i en cap cas per integrants de cossos armats.

4.- Descartar d’una manera diàfana la possibilitat de demanar rastrejadors militars a Catalunya en el marc de la gestió de l’actual situació sanitària a causa de la pandèmia provocada per la Covid-19 ja que això seria incoherent i absolutament contradictori amb les diverses iniciatives legislatives que en l’àmbit del foment de la pau i sobre la desmilitarització de Catalunya s’han anat aprovant des de fa anys en aquest Parlament.

 

La narrativa bèl·lica

L’ús d’expressions, missatges i imaginaris que configuren una narrativa bèl·lica, tant per part del govern de l’Estat espanyol com per part dels diferents cossos armats en rodes de premsa o en comunicats públics, ha estat una constant els darrers mesos. I aquest relat és absolutament execrable i una ignomínia. “Vamos a ganar esta guerra, ¿verdad, general?” (Margarita Robles, ministra de Defensa). No és una guerra, no és una batalla, no és un combat…, és una pandèmia mundial causada pel coronavirus SARS-CoV-2. No som soldats, som ciutadans i ciutadanes, vilatanes i vilatans: som poble. No es tracta de disciplina, sinó de responsabilitat, de xarxes de suport i d’acompanyament mutu, de col·laboració i cooperació entre veïnes i veïns i de posar les cures a les persones i la vida al centre, i no pas els senyors de la destrucció i la mort.

Control social, involució de drets i llibertats i augment de la repressió

Moltes de les mesures que es van anar plantejant tant en la fase inicial de l’estat d’alarma i durant la primera etapa de confinament com també en les etapes posteriors, i les que en un futur immediat ja s’albiren, passen pel control social de la població, més enllà de les accions preventives i d’intervenció pròpiament sanitàries per evitar la propagació de la Covid-19 i el tractament i recuperació de les persones malaltes que, sens dubte, és el prioritari. Es perfila un escenari en el qual la militarització social esdevingui una realitat més significativa que en l’actualitat: el control de la mobilitat –geolocalització–, la pèrdua de la privacitat, potenciar la desconfiança i la delació, i la involució de drets i llibertats, aplicar mesures per eradicar la discrepància i la mobilització, criminalitzar i reprimir la dissidència… Invoquen perversament el concepte de “distància social” quan el que cal és dur a terme mesures de seguretat per evitar contagis. I és molt probable que hi hagi qui, en una situació com la que estem vivint, accepti renunciar a determinats drets i accepti restriccions de llibertats amb el convenciment que els permuta a fi d’una major seguretat. I en força casos, aquests missatges i actuacions coercitives funcionen i s’obté el resultat esperat perquè generen por i actuen com a mesura dissuasiva.

Hem d’intentar poder donar resposta a la involució de drets i llibertats que en el futur encara es preveu major que durant els darrers anys. Un exemple d’això és que un nombre elevat de les denúncies, i posteriors multes, que els cossos policials van posar, i que continuen fent, en situacions de desplaçament –de mobilitat de persones– sobretot quan es va decretar per primer cop l’estat d’alarma incorporen inexplicablement com a motiu de la sanció “la desobediència o la resistència a l’autoritat”, conducta que és més que probable que en la majoria dels casos no s’ajusti ni de lluny a la realitat i que està tipificada com a infracció greu a la Ley Orgánica 4/2015, de 30 de marzo, de protección de la seguridad cuidadana (Article 36·Punt 6), la “Llei mordassa”.

Així mateix, cada vegada són més freqüents les identificacions constants a persones que participen en una acció reivindicativa determinada: evitar un desnonament, reclamar major inversió en sanitat, recerca, educació… Les identificacions massives, arbitràries, sense cap motivació objectiva –fitxar les persones i elaborar “llistes de la dissidència”– està esdevenint un hàbit que s’ha instal·lat en la pràctica quotidiana dels cossos policials amb autoritarisme, prepotència i absoluta impunitat.

La responsabilitat d’educar per una ciutadania crítica ens obliga a denunciar aquesta manipulació i rebutjar qualsevol intent de tornada al passat, en el que l’educació jugava un rol de sotmetiment en lloc d’un paper d’emancipació.

El pressupost militar per a inversió social

El Centre Delàs d’Estudis per la Pau i la Campanya Global sobre la Despesa Militar (GCOMS) han elaborat infografies, amb dades molt concretes, respecte què representaria destinar la desorbitada despesa militar –el cost d’un tanc, d’un avió de combat, d’un helicòpter, d’un míssil, d’una fragata, d’un submarí…– a la necessària inversió social: construcció d’hospitals, inversió en recerca, adquisició de llits d’UCI, de tests de Covid-19, de respiradors, mascaretes, augment del personal sanitari, del de l’àmbit del treball social, de residències, de centres de dia i de sociosanitaris, augment de plantilles de professorat als centres educatius i reducció de ràtios d’alumnes per aula, mesures eficaces per combatre l’emergència habitacional i la pobresa energètica i assegurar el dret a l’habitatge, per fer front a la precarietat laboral i cercar solucions que ajudin les persones autònomes, les que estan en un ERTO o a l’atur, per sostenir el sector industrial, l’agrari i el ramader, el de la restauració, per mantenir el petit comerç, per rescatar el sector cultural, per a la protecció del medi, per prevenir qualsevol discriminació o agressió masclista, LGTBIfòbica, racista…

Així mateix, en el context actual de greus crisis humanitàries i l’alarmant impacte sobre les vides i els drets de les persones que es veuen forçades a migrar i a desplaçar-se dels seus llocs d’origen –actualment són més de 70 milions– sobretot a causa dels conflictes bèl·lics, però no únicament, s’ha pogut constatar que les armes no han esdevingut en cap cas la solució als problemes que presenta el món del segle XXI. És més que evident que tampoc s’acabarà l’expansió del coronavirus ni s’aturarà l’escalada de contagis a trets de canó. L’actual crisi sanitària, i les problemàtiques que està comportant i que s’intensificaran en el futur, no es resoldrà mai per mitjans violents, ni militars ni policials.

 

Per tot això…

Per tot això, les escoles, instituts, associacions de famílies i de mestres, sindicats d’ensenyament, organitzacions, entitats i col·lectius que formem part de la Campanya Desmilitaritzem l’Educació cridem a la responsabilitat personal i col·lectiva per a fer marxa enrere a la deriva militarista que s’està fomentant en aquesta crisi i a continuar fent passos a les alternatives pacifistes que busquen el diàleg, el consens i el bé comú com a horitzons dignes de ser viscuts.

A l’alumnat, nenes, nens, adolescents i joves us convoquem a rebutjar qualsevol discurs que us commini a l’obediència acrítica o prioritzi l’ús de la violència com a mecanisme per a la resolució de conflictes o situacions de tensió.

A les famílies, mares, pares, persones tutores que tenen a càrrec infants, us animem a acompanyar el desenvolupament harmònic de les nenes, nens, adolescents i joves, fomentar la comprensió crítica de la situació des de la tranquil·litat, l’amor, l’afecte i el respecte a les seves necessitats vitals.

Al professorat, us encoratgem a escoltar i a identificar les inquietuds i malestars de l’alumnat, a focalitzar l’acompanyament d’aquests dies en exercicis de proximitat, de qualitat humana i comprensió davant la complexitat. Des de la incertesa i vulnerabilitat que estem vivint animar a infants, adolescents i joves a construir juntes iniciatives des de la cultura de pau i l’esperança, el raonament i el pensament crític.

Als equips directius: passada la primera etapa de tornada a l’activitat presencial en escoles i instituts, us animem a reforçar l’esforç per construir comunitats educatives democràtiques i participatives, sensibles a la diversitat i obertes al diàleg. L’adequació de protocols segurs deu necessàriament comptar amb la participació i el consens de professorat, famílies, alumnat i totes les persones educadores dels centres, incorporar les propostes, els bagatges i experiències vives en la població, com un exercici d’apropiació i responsabilitat de la comunitat, i no com una mera vinculació vertical d’obediència i legitimació de procediments donats. La vivència d’aquest curs pot ser l’oportunitat per a superar antics vicis heretats que l’escola encara preserva i que reforcen un discurs hegemònic, la jerarquització i menyspreen la diversitat i la crítica

Als mitjans de comunicació, us interpel·lem per a deixar de reproduir els discursos militaristes i arengues de la violència. Us animem a fer visibles els veritables esforços que milers de persones realitzen dia a dia amb les cures, a acompanyar, a posar la vida al centre. El bon periodisme no reprodueix comunicats de guerra; infants, adolescents, joves i adults volem escoltar la infinitat d’històries de solidaritat comunitària que s’han estat teixint en barris, pobles i ciutats, aportant recursos, treball i companyia de manera desinteressada.

A les responsables polítiques, exigim el cessament del dispositiu mediàtic de rentada d’imatge del militarisme davant la crisi actual, la canalització dels recursos de l’Exèrcit a l’atenció social i, d’una manera especial, de la població afectada i la màxima transparència i informes públics de totes les accions realitzades per organismes militars fins ara, que hauran de sotmetre’s a l’escrutini públic civil.

Des de la Campanya Desmilitaritzem l’Educació seguirem, com fa més de 10 anys, denunciant i rebutjant les preteses accions de normalització de l’Exèrcit en espais educatius, de formació o de lleure infantils i juvenils.

Davant la situació global excepcional que vivim, continuarem exigint amb major persistència que el discurs militar i la despesa en el negoci de la guerra cessin i que els recursos disponibles dels estats es dediquin a la salut, l’educació, la ciència, la investigació i a les condicions dignes de vida per a totes les persones, elements que veritablement permetran aconseguir nivells alts de seguretat humana i de justícia social.

 

Mariano Flores i Jordi Muñoz

Membres de la Campanya Desmilitaritzem l’Educació